Articles

El Dr. Pere Santamaria ens obra una porta a l’esperança

 

El passat divendres 8 de febrer del 2013, el Dr. Pere Santamaria, ens va captivar amb les seves descobertes fetes a la Universitat de Calgary a Canadà, on és professor i director de Julia MacFarlane Diabetes Research Centre de la Facultat de Medicina. El Dr. Pere Santamaria també dirigeix el grup de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer de Barcelona.

 

Les seves troballes són l’albada del guariment de malalties autoimmunes com la Diabetis tipus 1.

 

La seva conferència es titulava “Diabetis tipus 1: Descobriment d’un gran paradigma nou per al seu tractament”, en ella va explicar amb detall els mecanismes que provoquen la Diabetis tipus 1, les seves investigacions i el què van descobrir amb elles.

 

La mort de les cèl·lules beta, les que s’encarreguen de produir la insulina, fa que unes cèl·lules anomenades CD en recullin les restes i les portin als ganglis limfàtics. Allà, unes cèl·lules del sistema immunitari, els macròfags (en direm E d’enemic, per distingir-los de la resta), les classifiquen com alienes al propi cos i això fa que, en reconèixer les noves cèl·lules beta com estranyes, aquests macròfags “E” les ataquin, produeixin inflamació a la zona i les matin, provocant la Diabetis tipus 1. Aquest procés dura un temps diferent per a cada persona que desenvolupa la Diabetis tipus 1, al començament moren poques cèl·lules beta i no es noten símptomes però amb el temps, quelcom fa que s’acceleri el procés i es detecti la malaltia.

 

En la recerca del Dr. Pere Santamaria, es volia conèixer on anaven aquests macròfags “E”, i a tal fi, van marcar-los amb Fe (ferro) per poder observar-ho amb el microscopi electrònic, però el que van veure no tenia cap lògica. La investigació ha mostrat que, al mateix temps que hi ha macròfags “E” que identifiquen les cèl·lules beta com hostils, les cèl·lules CD també produeixen uns altres macròfags (que els direm A d’amics, per distingir-los dels altres), que el què fan és identificar com enemics els macròfags “E”, és a dir, que maten els macròfags que maten les cèl·lules productores d’insulina. De fet, aquest és un procés natural que succeeix en les persones sanes, i que no se sap perquè no funciona correctament en les persones amb malalties autoimmunes com la Diabetis tipus 1.

 

Anant més enllà, el Dr. Santamaria i el seu equip, han descobert uns medicaments, que són capaços de reactivar aquests macròfags “A” perquè els macròfags “E” morin i no provoquin la Diabetis tipus 1. Aquests medicaments s’ha provat amb ratolins predisposats a patir la diabetis i que no han desenvolupat la malaltia, però també s’ha provat amb ratolins que ja la patien i s’han arribat a guarir del tot. Així mateix, també s’ha provat amb ratolins que pateixen una altre malaltia autoimmune anomenada Arteriosclerosi Múltiple, que provoca paràlisi de diferents parts del cos. Ens van mostrar unes imatges d’uns ratolins que primer no podien bellugar la cua i després no podien caminar. Ratolins tractats amb aquests medicaments, recuperaven tots els moviments, tornaven a caminar i a bellugar la cua sense cap efecte secundari, fins al moment.

 

En acabar la seva presentació, una jove de la sala va fer la primera pregunta que tots teníem al cap, “que aturi el procés de matar cèl·lules beta és molt bo, però i ¿les que ja estan mortes poden reviure?

El Dr. Santamaria ens va explicar que les autòpsies de persones que havien patit diabetis durant més de 50 anys mostraven que encara quedaven cèl·lules beta vives, que aquestes segueixen reproduint-se en el cos, malgrat l’atac dels macròfags “E”, i que per tant, quan aquests deixen d’actuar i matar-les, les que queden poden reproduir-se i fer la seva funció normal com en qualsevol persona sana.

El Dr. Pere Santamaria, va dir que hi havia esperança però que encara calen uns anys per poder assegurar que això funcionarà amb les persones. Cal fer encara molta investigació. Els nous medicaments han de passar controls molt estrictes de fabricació per emprar-los en humans, primer en assajos clínics i si tot va bé, per a la resta de pacients. Al mateix temps també es necessiten recursos econòmics per poder produir-lo a gran escala després d’haver comprovat el seu funcionament en persones.

 

Tots vam sortir d’allà amb més d’una espurna d’esperança, però sabem que hem de tenir paciència, com diu la dita, la paciència és un arbre d’arrels amargues però de fruita molt dolça.

 

Des de l’Associació de Diabètics de Catalunya volem donar les gràcies al Dr. Pere Santamaria i tot el seu equip, i a totes les persones que dediquen la seva vida a la investigació i a la ciència perquè la nostra vida millori.

Així mateix, també donem les gràcies a la Delegació de Manresa de l’Associació de Diabètics de Catalunya, al seu president Joan Reixach, a la Junta de Manresa i a tots els col·laboradors i voluntaris que cada dia s’esforcen per aconseguir el millor pels socis de la comarca del Bages i de l’ADC. També volen donar les gràcies a l’Ajuntament de Manresa i al de Sant Joan de Vilatorrada i els seus respectius batlles , Valentí Junyent i Gil Ariso, i a les institucions Catalunya Caixa, a Althaia, la FUB, Ampans i al departament de la Generalitat de Catalunya, que van fer possible aquesta conferència.

 

 

Mª Àngels Pallàs i Teyra

Dietista – Nutricionista

Responsable a l'ADC del Projecte Europeu MobiGuide

 

 

Àcids grassos omega 3, importància per als pacients amb la Síndrome de Sjögren

 

¿Què són els omega 3?

 

Un àcid gras és una molècula orgànica formada per una cadena hidrocarbonada amb un radical carboxílic en un extrem, i un grup metílic a l’altre, al que anomenem omega, W, per ser considerat l’últim de la cadena. La unió entre carbonis es produeix per enllaç covalent que pot ser simple (cadena saturada) o doble (cadena insaturada). Si hi ha un únic enllaç doble, els coneixem com monoinsaturats, i si en té més, poliinsaturats. Les cadenes insaturades, es diferencien segons la distància que hi ha des del doble enllaç a l’extrem W, si està a 3 carbonis es diu W 3, si està a 6 carbonis és un W 6, si n’hi ha 9, W 9, i així respectivament.

 

Àcid gras essencial i els seus precursors

 

En Nutrició es considera essencial a, aquell nutrient que el propi cos no pot sintetitzar i cal ingerir-lo a través dels aliments.

Hi ha un àcid gras omega 3 que és essencial, l’àcid alfa linolènic (ALA), té 18 carbonis i 3 dobles enllaços, en les posicions 9, 12 i 15, i es representa com C:18n3^9,12,15. Aquest àcid, l’ALA, és precursor d’altres omega 3, entre ells, l’àcid eicosapentaenòic C:20n5^5,8,11,14,17 i el docosahexaenòic C:22n6^{4,7,10,13,16,19}, també coneguts com EPA i DHA respectivament.

 

Funcions protectores per a la salut dels omega 3

 

El 90% de greixos dels aliments que ingerim són en forma de triglicèrids. Els triglicèrids, són molècules de glicerol unides a tres àcids grassos, i els fosfolípids, són triglicèrids en els què un àcid gras ha estat substituït per un grup fosfat. Els fosfolípids constitueixen la membrana cel·lular. Si bona part d’aquests àcids grassos són saturats, la membra és més rígida. Si en el plasma abunden els omega 3, s’incorporen a la membrana, substituint els àcids grassos saturats, donant-li major fluides, millorant la mobilitat de les molècules que s’hi troben, facilitant els intercanvis i la comunicació.

 

L’EPA i el DHA tenen moltes funcions protectores de la salut en general, i especialment aprofitables, per als pacients que pateixen la Síndrome de Sjögren. Tant l’EPA com el DHA intervenen en processos inflamatoris i a nivell cardiovascular, i el DHA també ho fa a nivell oftalmològic i neurològic. El DHA s’està evidenciant, cada vegada més, com una substància de la què cada cop se’n descobreixen més funcions, totes beneficioses per a la salut.

Determinats mediadors químics estan implicats en el procés inflamatori, aquest és provocat pel sistema immunitari, necessari per tal de combatre les infeccions. Però quan l’amenaça ja s’ha acabat, altres mediadors aturen el procés inflamatori. Quan manquen aquests mediadors, el procés inflamatori continua convertint-se en un procés crònic. L’EPA i el DHA intervenen per aturar la inflamació i regular la funció del sistema immunitari.

Pel què fa al Sistema Cardiovascular, milloren el perfil lipídic en plasma, baixen els nivells de triglicèrids, de VLDL, de LDL, i els nivells de colesterol. També disminueixen el risc de trombosi i d’ateromes, tenen funció antiagregant, i disminueixen l’expressió de les molècules d’adhesió vascular, intermolecular, i Selectina-E.

A nivell oftalmològic, el DHA constitueix la major part dels àcids grassos de la membrana cel·lular de les cèl·lules de la retina. El DHA o derivats, renoven la rodopsina, mantenen la salut dels fotoreceptors i també, la integritat de la cèl·lula epitelial pigmentaria de la retina davant els raigs UV, protegint-los de mutacions i de la mort per oxidació. La conseqüència és que ajuda a mantenir la definició de les imatges i redueix la degeneració de la màcula.

El DHA minva la evaporació excessiva de llàgrima, en controlar la inflamació i reduir l’oxidació, protegint la superfície dels ulls.

En quan al Sistema nerviós, entre el 60 i 65% dels lípids del cervell són àcids grassos poliinsaturats, i un 85% d’aquests són DHA i àcid araquidònic, AA. S’ha observat que la major fluides de les membranes de les neurones ajuda al creixement dels axons, facilitant la sinapsis entre neurones i augmentant la neuroplasticitat. Alguns estudis han demostrat una relació entre la deficiència de DHA en les membranes dels eritròcits i la prevalença de depressió.

        

Dieta i omega 3     

 

Ja s’ha esmentat que l’ALA és essencial i per tant, cal aportar-lo a través de la Dieta. La conversió en els seus precursors, l’EPA i el DHA minva amb l’edat, i a més a més, els enzims que intervenen en el procés, també ho fan en la síntesi de mediadors inflamatoris, donant prioritat als precursors que hi ha en major quantitat. Les dietes riques en colesterol i àcids grassos saturats també interfereix en els nivells d’EPA i DHA, cal mantenir les proporcions en la ingesta perquè el procés de conversió no s’ inhibeixi per competència.

La ingesta habitual d’ALA a través dels aliments és baixa. Les fonts principals d’omega 3 es troben en aliments com les nous, algunes llavors i els seus olis, o alguns aliments enriquits com ous o llet. Però l’EPA i el DHA només es troben en algunes algues, el peix blau i, en menor quantitat, marisc. En els aliments enriquits cal verificar-ho mirant l’etiqueta.

 

La dosi adequada, d’ALA i els seus derivats, EPA i DHA, no està clara. Han estat publicades diferents quantitats recomanades, bé en forma de quantitat de nutrients bé en forma de racions de peix blau, però no és la mateixa per a gent sana, que en dosi terapèutica. És possible necessitar una suplementació dels mateixos, però ajudar-se amb una dieta que afavoreixi els beneficis que realitzen, pot fer-los molt més efectius i requerir una suplementació més baixa. Noves investigacions poden descobrir un potencial encara més beneficiós per a la família dels omega 3.

 

Mª Àngels Pallàs i Teyra